dissabte, 25 de juliol de 2009

La pèrdua del nord: la inexistència dels límits

És prou difícil que els forasters entenguen la idiosincràsia valenciana. Els peperos encara no han repartit carnets de valenciania, perquè ningú no els ha fet la proposta. S'han fet artífexs d'una manera de veure la realitat sense cap complexe de responsabilitat. Han aconseguit que els ciutadans no se n'adonen d'un fet molt important: el Consell es troba seguit seguit als jutjats. Calcule que la realitat sura sobre la magnificència d'uns esdeveniments que evidencien un esperit que només se centra en el caràcter efímer que se'n vol oferir, anul•lant-ne qualsevol referència a la realitat. Si no estimes aquesta manera de copsar la realitat, no et consideraran valencià. No és important que el conseller Font de Mora provoque constantment motins en certs col•lectius, com ara els professors de primària o secundària. Tampoc no és important que s'oblide de les sentències que han dictat diferents tribunals: Font de Mora no vol acatar-ne la doctrina perquè no li apanya. L'altre dia va ser Educació per a la ciutadania. Uns dies abans va ser la convocatòria d'oposicions a l'ensenyament secundari, perquè va tornar a negar la possibilitat de presentar-s'hi als llicenciats en Filologia Catalana. A Font de Mora no li interessen els límits constitucionals. Ell continua avant. És curiós que sempre es base en la defensa de la diferència --els valencians som els valencians--, al•legant-ne que la pervivència enfront dels enemics ens fa forts. Font de Mora, però, mai no lluitarà per la biodiversitat: és una piconadora que aixafa qualsevol col•lectiu que no s'ajusta al que ell pensa. Els peperos no defensen la diferència dels valencians, la idiosincràsia que ens permetria ser un poble. La valenciania que ells postulen és un xec en blanc perquè ells actuen sense pensar amb els límits.


Pel que fa al cas Gürtel, també hem observat que ells ni tenen vergonya ni l'han coneguda mai. Va arribar-me un xafardeig que em fa l'efecte que és veritat. Sembla que les males llengües del TSJCV --què en faríem sense elles-- comentaren que uns dies abans de la compareixença de Camps al Palau de Justícia algú de Presidència de la Generalitat hi va fer un truc per demanar que el mot honorable hi poguera aparcar el cotxe dins, com si fóra una visita oficial. Els magistrats, que vetlen ara més que mai per la seua imatge pública, van escandalitzar-se. Camps hi anava en qualitat d'imputat! Després de la negativa, no sé si raonada o no, Camps va afirmar que pensava anar caminant del Palau de la Generalitat al de Justícia com qualsevol ciutadà honrat. És probable que els assessors li aconsellaren que no s'imaginara que ell era un torero i que l'afició li llançaria flors al llarg de la passejada. Aquesta segona estratègia, tan suggeridora com la primera, se'n va anar en orri. De la tercera, que va ser la real, no cal dir-ne ni pruna. Encara en parlem d'ella: el Vuitton de la Rita n'és l'exemple.

Els límits, però, no són l'essència dels peperos, perquè a les darreres eleccions van demostrar-nos que saben guanyar de golejada. Els votants els hi havien absolt. L'Estat de Dret els ha de semblar una simulació que res té a veure amb la seua realitat. El poder judicial és un entrebanc que es presenta d'ofici al llarg de qualsevol trajecte i que cal eliminar-ne amb esportivitat. Ells no comparteixen la simulació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada