diumenge, 9 d’agost de 2009

Açò encara no s'ha acabat: continua la romeria


Ahir vam tornar tots dos a casa. Hem gaudit d'una lluna de mel com cal, sense patir-ne cap tipus d'interferències. Els col·legues de Serafí ens van regalar una estada a una casa rural que ningú no coneix, i no m'estranya. Un col·lega ens hi dugué amb el seu cotxe. L'amo, en rebre'ns, ens comunicà que els mòbils no hi tenen cobertura, que s'havia negat a comprar televisors perquè els clients no volen saber-ne res del que succeeix arreu del món i que el poble més proper es troba a deu quilòmetres. Els col·legues havien triat la casa rural amb absoluta traïdoria. He d'afegir que les habitacions són magnífiques, que tenen jacuzzi, que en alçar-te del llit pots veure el bosc des de la finestra, que pots ensumar-ne les olors, la humitat de les plantes. L'amo deixa la premsa endarrerida al menjador, damunt d'una tauleta. Els clients hi agafen els exemplars i comenten les notícies que van ser novetat fa un mes. L'amo explica que ell llegeix tots els dies la premsa quan va al poble, però que es nega a provocar estats d'ansietat entre la clientela.

La primera nit va ser gloriosa. A l'endemà es trobàvem baldats. Vam menjar i poca cosa més. Calcule que va ser a la tercera nit quan Serafí va intentar de connectar el portàtil amb la wifi. Ni de conya. Ens trobàvem on Cristo va perdre les espardenyes. La veritat és que tampoc no frissàvem per assabentar-nos del que succeïa. Eixa nit vam xarrar amb l'amo davant de la llar. Ens va suggerir paciència. Els esdeveniments arriben, malgrat els entrebancs. Vam parlar del cas Gürtel. N'estava assabentat --el molt fill de puta ja sabia que havien arxivat la causa de Camps al TSJCV-- i ens va aconsellar paciència, que al remat tot se sap, que no calia forçar el ritme dels magistrats. Una altra cosa era comprovar el descrèdit de la nostra societat, que se'n fot de les institucions i vota a qui se'n burla. Falta de vara, afegia l'amo.

Ahir, en arribar, vam connectar-nos a internet. Déu n'hi do. Quin cacau que s'havia muntat en una setmana. Encara no ho hem paït tot. No obstant això, cal recordar una cosa: si el recurs de la Fiscalia s'accepta al Tribunal Suprem, tindrem més festa. Aquest ha estat un entrebanc, no ha estat el colofó. Em fa l'efecte que l'anunci de la presentació del recurs ha estat el detonant de la nova campanya pepera. Ara cal anar a la basílica de la Mare de Déu per encendre espelmes electròniques. Potser així ens empararà també.

divendres, 31 de juliol de 2009

La guerra de quatre

No tinc el costum de tornar a llegir llibres de narrativa. M'agrada anar a les llibreries a veure les novetats que hi presenten als taulells. Hi ha temporades en què llisc de manera compulsiva: un llibre darrere d'un altre, sense tindre cap mirament. Darrerament, no sé si és per l'edat o perquè no em sobten tant les noves lectures, m'abelleix retornar a certs autors que van captivar-me. L'acte de la relectura de narrativa implica una actitud estranya. Els llibres de poemes són figues d'un altre paner, perquè permeten recuperar-ne uns versos i assaborir-los amb la fascinació que produeix la membrança. La relectura de novel·les és un acte diferent: per molt que en recordes l'argument, cal endinsar-se en una xarxa de sensacions que provoca una navegació procel·losa. Sabem on arribarem, però no sabem com arribarem. Ja ho va dir Kavafis.

És difícil explicar el perquè has tornat a llegir un llibre, perquè pecar per segona vegada indica que hi ha alguna mena de tresor amagat que cal descobrir-ne. Enguany he comés un munt de pecats. De fet, en faria una llista massa llarga i no vull parlar-ne perquè seria difícil d'explicar. Potser me'n confessaré del darrer, perquè és una pena que l'autor no publique ara obres de creació. Em referisc a La guerra de quatre de Víctor Labrado. Qui coneix la seua trajectòria literària, sap que ha recuperat el tarannà dels cronistes de la nostra tradició. És cert que no s'encarrega dels esdeveniments que acaben als manuals d'història. Víctor Labrado en recupera aquells en què els protagonistes són gent del carrer que mereixen un reconeixement pels seus actes, com ara a La mestra, on descriu el que va succeir a l'escola de Barx. No és un llibre amable, perquè van patir-ne molt:: va ser una de les primeres demostracions del poc interés dels polítics pel valencià.

La guerra de quatre és un llibre singular pel que fa a la literatura valenciana. Tracta de l'assassinat de l'alcalde de Llaurí durant la postguerra. És a dir, tot i que mencione la guerra civil, el relat es troba immers en un espai de repressió franquista que hi reconstrueix amb ploma de cronista. Víctor Labrado va acostar-se als arxius i va remenar-hi una pila d'expedients per tal d'aclarir-ne la trama de la conspiració. La història dels maquis de la comarca contrasta amb un jutge que vol esbrinar-ne fil per randa els integrants, perquè vol acaçar-los amb mètode, amb una mena de sospita constant que esdevé en enfrontaments amb la guàrdia civil i la policia. El jutge és l'eix central de la novel·la. Els maquis en són l'excusa. El poder es palesa amb la crueltat. La guerra de quatre és una història de repressió constant, on el jutge oficia la cerimònia de la instrucció i dels càstigs amb l'ànim seré de qui gaudeix d'aplicar-los amb contundència. El poder no pot suportar l'activitat dels perdedors, pot permetre'n la ideologia. La guerra de quatre es llegeix com una bona novel·la negra: no has de suposar que saps la fi perquè t'enganyaràs.

Tanque la paradeta fins el quinze d'agost

Ho lamente molt. Demà em case amb Serafí. Poca cosa més puc dir. Calcule que retornaré amb més ànims. Us deixe una recomanació

Una abraçada a tots i totes.

dijous, 30 de juliol de 2009

Vides paral·leles: el jutge Pedreira i el jutge Flors

La vida és complicada malgrat tot. No se sembla a Face-book. Ara t'estime, ara no t'estime. Em faig amic o t'ignore. Ja m'agradaria dedicar-me a dubtar sobre els pètals de les margarides, però l'edat no m'hi permet enjogassar perquè puga destriar-ne un darrere l'altre. No obstant això, Face-book és una declaració de principis socials: em done d'alta a la xarxa perquè així hi compartiré allò que vull expressar amb gent que conec o que coneixeré. Face-book és un espai que no permet vides paral·leles perquè afavoreix els contactes, les intromissions, les bajanades, les frases ressonants, els sentiments esclaus, la inclusió, l'exclusió, qualsevol gest de qualsevol humà.

Quan pense en les vides paral·leles recorde les clàssiques en què Plutarc relatava les biografies dels protagonistes per tal de fer-ne comparacions que esdevingueren en lliçons històriques. A hores d'ara, no podem intentar d'establir paral·lelismes entre els dos jutges. Tots dos viuen. Tots dos treballen. A més estirar podem afirmar que comparteixen ofici: són magistrats instructors de les diferents trames del cas Gürtel. Sembla que el jutge Pedreira té més edat, que li costa caminar. Eixa fragilitat física li permet dictar unes interlocutòries clares i precises en què no té cap pietat dels pinxos. Va engarjolar-ne el cap --el tal Francisco Correa-- i no en permetrà l'escarceració.

A l'altra banda trobem al jutge Flors. Té un parar diferent. Arriba caminant al TSJCV i se'n va de la mateixa manera, amb les mans a la butxaca i amb una mirada silent. Si el jutge Pedreira enganya pel seu parar de bonhomia, el jutge Flors no. Aquest és subtil, fins i tot quan redacta.


Calcule que tots dos es coneixen. El col·lectiu dels magistrats no ha de ser inabastable. N'hauran coincidit en reunions, en congressos, en actes protocolaris. Calcule que en sabran dels xafardeigs que circulen pels seus tribunals, fins i tot n'hauran assaborit els més estrambòtics. El cas Gürtel els hi ha unit en una causa comuna i separada alhora. El jutge Flors no hi volia entrar en l'espai que li pertanyia a Pedreira, cosa que li permetia oblidar-se de la incomoditat d'aprofundir encara més en la trama tarongera. Heus ací que hui Pedreira, d'aquelles parts de la causa que incomoden al TSJCV perquè poden implicar-hi el desvetllament d'altres tipus de delictes, se n'ha desinhibit a favor del nostre jutge Flors. Ell va rebre uns papers que només li permetien aclarir certa tipologia de delictes. Ara caldrà establir-ne una de diferent. Els pinxos del Correa i el Bigotes no tenen l'honorabilitat de ses senyories. No poden aprofitar-ne ni les prebendes ni els títols. Ells no gaudeixen de la condició de diputats. Sembla que Correa s'ha desbaratat. És possible que siga ell qui cante primer.

El jutge Pedreira ha anunciat que vol treballar a l'agost. La Sala del TSJCV ha ajornat la decisió d'arxivar el cas fins dilluns 3 d'agost. El jutge Flors considera que ha de dur endavant altres diligències. La Fiscalia Anticorrupció ha guanyat una mà. Acabaran en juí oral? Calcule que al llarg del cap de setmana El país i Público filtraran altres dades per recordar als magistrats que hi podem saber moltes més coses. En realitat, els jutges Pedreira i Flors mai no conformaran unes vides paral·leles. Les decisions del primer condicionen les del segon, complicant-ne les dels magistrats de la Sala.

dimecres, 29 de juliol de 2009

Les dimissions provisionals

La nova llei d'enjudiciament proposa la figura de l'imputat provisional; és a dir, ofereix a l'encausat la possibilitat de presentar-se de manera voluntària davant del jutge abans que aquest comence les diligències. La figura pretén, d'una banda, afavorir la col·laboració i, de l'altra, aconseguir que l'encausat puga demostrar la innocència abans d'iniciar qualsevol procediment que implique la instrucció sencera de la causa. Si aquest aporta proves suficients que avalen les seues paraules, el jutge pot arxivar-ne el procés.

Els peperos ens demostren dia a dia que són uns artistes. Hem passat de la imputació provisional a la dimissió provisional. I aquesta darrera figura em costa molt d'entendre-la, perquè la dimissió, pel que fa a la política, acostuma a ser, i més al PP, un acte no voluntari, perquè hi és un cessament encobert. Si dimiteixes, o reps el cessament, deixes de ser responsable d'un càrrec, no te'n pots fer responsable. Per tant, la institució ha de buscar una persona que l'ocupe --penseu que Bárcenas era el tresorer del PP, qui se'n feia càrrec dels calés--. Qui tinga l'espenta d'acceptar-ne el caramel, s'encarregarà de dur-ne les finances. La responsabilitat no serà provisional. Mariano, però, ha fet un paral·lelisme entre la imputació i el cessament i ara tenim el cessament provisional. Alejandro Font de Mora ha anunciat que dimitirà durant el període de vacances, que és una manera directa de dir que no pensa dimitir. Luis Bárcenas, però, s'ha gaudit de la metàfora de la provisionalitat. Ell abandona un càrrec, abans de rebre la comunicació del jutge en què s'especifica que obrirà diligències per dur endavant una instrucció com cal, a l'espera de demostrar la innocència. Si hi ha un cessament provisional, hi ha un nomenament provisional. Sabem que la vida és complicada, però ocupes un càrrec o no l'ocupes. No pot ser tot alhora.





El pitjor de tot és que sonava que li havien recomanat al nostre molt honorable que també acceptara la figura del cessament provisional mentre no es resolguera la seua causa. Si Bárcenas ha estat capaç de dimitir, caldria que Francisco i Ricardet se'n feren imitadors. Però la figura de president provisional per causa pendent amb la justícia també té mèrit. Aquestes argumentacions esdevenen en jocs impossibles de lògica. O exerceixes o no exerceixes. Al remat, aconseguiran que tot siga un joc de paraules.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Alejandro Font de Mora: un artista


Ja sabem que el nostre conseller d'Educació no és allò que és diu l'alegria de l'horta. Calcule que haver exercit l'ofici de forense al llarg d'un munt d'anys n'ha estat la causa evident. Els madrilenys aquesta vegada tenen més sort:. L'Espe és un raig de sol, malgrat els processos judicials oberts, malgrat els comentaris que vessen sobre ella. L'Espe viu la vida amb una alegria que sorprén. Ella sempre està divina, tot i que, quan va a dir una maldat, se li aprima la cara amb un gest meravellós. L'Espe és més roina que una tenca amb suc, però sap escenificar com les grans actrius de teatre. El nostre Alejandro Font de Mora no té la gràcia de l'Espe. No li acompaya ni l'altura ni el físic. Ricardet Costa és prim i alt, és un pipioli que cerca el caliu de les càmeres sense seduir-ne els operadors, perquè té la veu al nas. Font de Mora no té eixe parar. Ell va exercir un ofici abans d'ingressar a la política activa. Ricardet i Francisco, no. Font de Mora és seriós, però no us enganyeu perquè també és un artista.

Vegeu, si més no, les declaracions al voltant de la sentència del TSJCV. En són sucoses perquè l'ha mamprés amb tot cristo sense demostrar cap preocupació. La primera que ha llançat m'ha arribat als morros. Ell no pensa dimitir. En tot cas, se'n va de vacances durant la primera quinzena d'agost. Ell ha dit que ha treballat, treballa i treballarà. Passat, present i futur. Els més agosarats li han recordat que el Tribunal ha dictat una sentència que anul·la l'Ordre d'Educació per a la ciutadania. La segona, m'ha segrestat la intel·ligència. Font de Mora és un eximi jurista que es permet comentar el contingut de les sentències com si se'n llegira tots els dies una pila i n'entenguera el contingut amb facilitat. Em fa l'efecte que els forenses fan informes que poden anar als jutjats, però els jutges no fan autòpsies. Potser ara les sentències s'escriuen amb bisturís. M'ha deixat bocabadat. Font de Mora ha declarat que la sentència és incongruent. En resum, els magistrats no saben fer la o amb un canut.

A Alejandro Font de Mora li proven les sentències denegatòries. Ricardito o Francisco veuen el Jutjat com un espai incòmode. Font de Mora gaudeix de publicar textos legislatius perquè els magistrats puguen anul·lar-ne el contingut. No sabem si pensa que són uns desfaenats que no poden viure sense ell. Font de Mora té la grandesa dels malalts mentals: la meua realitat no té els límits que els mortals han prescrit. La vida és massa complicada. Font de Mora viu amb la dèria d'oblidar-se d'allò que li emprenya. Els poders que regulen l'activitat dels ciutadans són uns entrebancs que cal solucionar-ne amb la gosadia de l'oblit. Per això, ell és el conseller i els altres són uns magistrats.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Qui menga sardines caga espines

Vaig discutir amb un amic. Ell diu que la mentalitat dels habitants del País Valencià ha canviat, que no podem demanar-ne un canvi de manera de pensar perquè la realitat econòmica és diferent, etc., etc., etc. No hi estic d’acord amb això. La dèria dels governants pel turisme de masses comença pels anys 60, molt abans de la mort de Franco. I el turisme de masses implica una indústria de la construcció potent. No ens enganyem. Els PAIs en són conseqüència lògica d’una mentalitat que només considera els diners fàcils com a únic bé possible. Ha canviat la realitat o progressem adequadament?

Per acabar-ho d’adobar poca gent relaciona l’ensenyament amb el que tenim. La implantació dels concerts educatius amb col·legis privats --la majoria dels quals són religiosos-- ha provocat que molts alumnes no sàpien distingir conceptes com ara el de ciutadania. I aquesta ha estat l’errada més greu que s’ha comés, perquè sembla que no hem aprés res. M’heu de permetre que cite un esdeveniment històric per tal d’explicar el perquè d’aquesta afirmació. Poc després de proclamar-se la II República van crear-se les Missions Pedagògiques. La majoria de persones identifica aquesta institució amb la creació de biblioteques i d'escoles, amb exposicions de pintures, amb companyies de teatre, amb sessions cinematogràfiques. No obstant això, les Missions Pedagògiques tenien també un altre objectiu: explicar als ciutadans què era un Estat de Dret. El caciquisme, aleshores tan arrelat arreu de l'Estat espanyol, havia fonamentat totes les activitats. El senyor feia favors i els camperols acceptaven les seues decisions. Les Missions Pedagògiques volien crear generacions de ciutadans que pensaren, que transformaren la realitat. Amb la guerra i la dictadura tot se'n va anar en orri. L'ensenyament religiós i nacionalsocialista feu feredat al llarg dels anys. Llavors, però, n'hi havia un enemic comú. Amb l'arribada de la democràcia l'ensenyament públic comença a desenvolupar-se, tot i que paral·lelament s'implanten els concerts educatius amb col·legis privats --insistisc, molts d'ells de capellans--. Heus ací el principi del mal.

El sarau que hi ha muntat amb l'assignatura Educació per a la ciutadania prové d'aquesta errada històrica. Els del PP ho tenen clar, perquè ells apostaten de la ciutadania, no volen formar-ne part perquè implica assumir els principis d'una societat democràtica. A més a més, volen apostatar-ne de manera democràtica. No m'agraden els principis legals perquè suposen límits, perquè m'impedeixen funcionar segons els principis que dicte de manera aleatòria. Com que estic en una societat democràtica, apostate de la idea democràtica d'individu. Això sí, l'Església posa entrebancs per tal d'impedir que la resta apostate del catolicisme. Ells, però, reivindiquen l'apostasia cívica. Qui menja sardines caga espines.

L'Estat de Dret no agrada als del PP. Els concerts educatius han generat milers d'individus que no saben que han de ser ciutadans: el seu món es basa en unes relacions que evidencien que el franquisme no ha mort. Els conceptes de favor, regal o corrupció són assumibles, perquè el sistema és així i la legalitat és una altra cosa. L'Estat només serveix per defraudar-lo amb la declaració d'Hisenda, per demanar ajuts que no es correspondran amb els objectius, etc., etc., etc.

Per tot això, i més, és difícil parlar de canvi. És cert que podem parlar-ne, però cal assumir que hem de recuperar el discurs ètic mitjançant qualsevol estratègia que ens retorne la capacitat d'actuar com a ciutadans.

diumenge, 26 de juliol de 2009

Reivindicació de l'ostracisme


La Gran Enciclopèdia Catalana defineix l'ostracisme amb els següents termes: «A l'antiga Atenes —i a les ciutats que imitaven la seva constitució—, judici i veredicte del poble que consistia a apartar o allunyar del poder polític durant un període de deu anys els ciutadans amb ambició desmesurada o que posseïen una acumulació de poder o de riqueses excessiva, i, per tant, eren considerats perillosos per a la seguretat i la cohesió de l'estat».

És a dir, hi havia un procediment que permetia regular certes actituds dels polítics. És evident que no tots els habitants d'Atenes eren ciutadans i que la democràcia grega no s'acostava ni de lluny a la que a hores d'ara tenim. La figura de l'ostracisme, però, mereix més d'una reflexió, sobretot si coneixes les illes on enviaven els polítics, com ara Folegrandos --penseu que a aquesta illa no hi ha manera de fer créixer els arbres i que a l'hivern els habitants que poden se'n traslladen a Atenes perquè hi bufa un vent que fa embogir--. Als nostres polítics els vindria bé una temporadeta de passar-les magres, perquè així viurien la vida amb un altre tarannà. No sé si seria desitjable explicar els avantatges de l'ostracisme i proposar una iniciativa popular perquè se'n restablira el procediment. És un magnífic sistema autoregulatiu.

Diuen que els nord-americans, en acabar la Segona Guerra Mundial, van dedicar-se a excavar a Atenes. Volien retrobar-hi les essències de la democràcia. Sembla que hi van trobar una urna amb unes telles en què hi figuraven el nom d'una persona. Els arqueòlegs nord-americans van publicitar la importància de la descoberta: se'n van alegrar molt perquè podien identificar-ne el candidat. Els arqueòlegs grecs s'ho van prendre amb tranquil•litat. No van dir ni pruna. L'urna dels nord-americans conservava els vots dels ciutadans, exercint-ne el dret a enviar a eixe polític a l'ostracisme.

Els grups de Face-book i els peperos valencians

Les anomenades xarxes socials tenen un paper important pel que fa a la mobilització social, tot i que molta gent encara no és conscient d'allò que es cou més enllà del que diuen els diaris. L'aparició d'internet ha suposat un canvi radical en la manera de relacionar-nos. A tall d'exemple, tota la vida m'he negat a comprar certs tipus de diaris, com ara El mundo. Des que és gratuït a internet hi navegue entre les seues planes, després d'encomanar-me als déus de l'Olimp, no siga que hi acabe destarotat de tanta manipulació. Fins i tot he de confessar que, de vegades, em connecte a eixe libel cibernètic que es titula El confidencial. Insistisc que abans m'encomane als nostres déus. Però és bo saber què diuen els contraris a les seues webs. Cal anar-hi per comprendre que ets un alienígena en terra d'infidels i cal passar a l'acció. Qui no ha contestat les enquestes de El mundo per a fotre un poquet? Qui no ha vessat comentaris al ABC perquè tinguen més color? Qui no ho ha fet, no coneix un dels plaers suprems.
Els peperos valencians tenen grups de discussió dins de Face-book, en tenen grapats. No obstant això, els que m'interessen són aquells que s'han centrat en desenvolupar la crítica davant el cas Gürtel i l'humor valencià de sainet. Hi ha tres que em semblen espectaculars: Sal del armario Rita, La porra del tio Paco i la Colecta para comprar un Infinity a Ricardo Costa. El primer, el de Rita, compta amb molts adeptes que afegeixen qualsevol comentari sobre la gestió municipal i no municipal. Els integrants del segon es troben a l'espera de les decisions judicials sobre el procés del tio Paco (títol que va obtindre Camps d'una associació gitana), ja que es tracta d'endevinar-ne si arribarà a juí, si l'enxamparan. Què he de dir-vos de la col•lecta? La xifra d'integrants dels grup no és nombrosa però caldria participar-ne.

Defensa del quart poder

Tot és qüestió de temps. Els peperos s'han emprenyat amb les filtracions de la documentació que encara és secret de sumari, denunciant-ne la publicació a certs mitjans de comunicació. L'han mamprés amb la premsa, amb el personal dels jutjats, amb el Govern, amb la policia. El Partit Popular ara és objecte d'una campanya sistemàtica de desprestigi, perquè s'intenta acaçar qualsevol càrrec públic d'aquesta formació política. A hores d'ara, en són més d'un centenar. També és cert que, si en comparem el nombre d'imputats amb el cens de població d'Europa i en fem un càlcul percentual, ix una xifra ridícula. Calcule que Alejandro Font de Mora, amb la dèria que té amb el xinés, compararà el centenar amb la població asiàtica i en traurà un percentatge encara més ridícul. Un centenar de persones no ompli un airbus! Amb dos autobusos de lloguer en tenen prou i ells s'han acostumat a omplir-ne centenars per als mítings. Fins i tot, un jutge del TSCV ha emprat el terme munteria per descriure l'estratègia que pateix el PP.

No obstant això, la resposta més implacable l'han rebuda del Sindicat Unificat de Policia. Ells, que també s'han fartat de les acusacions que han vessat els peperos, han afirmat que no cal anar a buscar culpables a les institucions, que s'ho han de mirar amb deteniment, perquè sembla que les filtracions provenen del Partit Popular. No cal ser-ne adversari per entendre que tenen raó, que el cas Gürtel es va iniciar perquè un regidor popular va explicar el que ningú havia explicat. El jutge Garzón va endinsar-se en les clavegueres del finançament il•legal del PP amb un plànol que li n'oferí un militant.

És possible que, sense la publicitat de tota aquesta mena de documents que han eixit als mitjans d'abast estatal, el poder judicial haguera treballat d'una altra manera. En sóc conscient. La publicitat, però, ens ha obligat a conviure, ciutadans i magistrats alhora, amb una realitat que supera a la ficció. No ens faran combregar amb rodes de molí. La premsa i la ràdio s'han erigit en el quart poder.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Un estiu calent

Enguany ho tenim fotut. Qui no recorda els estius de tota la vida? En començar juliol, començàvem a canviar els temes de les converses, oblidàvem que existien els polítics, deixàvem de comprar diaris i convocàvem sopars en què ens intercanviàvem xafardeigs, consells per a viatjar o qualsevol frivolitat que alleugerava aquesta calor humida que patim tots els estius. Era el moment de visitar la platja, de retrobar l'amistat amb aquells que tenien una caseta a vora de la mar. Tothom n'era conscient. A més a més, en passar el quinze de juliol, les notícies només informaven sobre el Tour de França, els incendis i l'índex d'ocupació hostalera. Els qui treballàvem matinàvem per tal arribar al més aviat a casa perquè calia becar a la fresca com a mesura de sobrevivència. A l'agost la ciutat esdevenia en un cau on el més agosarats intentàvem decidir-hi les estratègies que ens feren suportar el patiment: anàvem al cinema amb roba d'hivern --l'aire condicionat conservava els cossos com a la morgue--, berenàvem al Corte Inglés com unes ties maries eixelebrades, eixíem per la nit amb la por de no trobar-ne de coneguts.

Enguany tot ha canviat. A hores d'ara, els tribunals continuen treballant sense treva. Dicten sentències i interlocutòries amb pes. Fins i tot, el jutge instructor del Tribunal Superior de Madrid ha demanat permís per ajornar les vacances. No vol gaudir-les a l'agost. Diu que hi vol avançar en la investigació judicial, que vol resoldre-ho tot, perquè s'imagina un mes de setembre fotut. La veritat és que no podrem desconnectar-nos d'internet. A la marxa que portem, quinze dies són una eternitat, i l'argument de la telenovel•la pot canviar massa.

És una putada perquè no gaudirem d'unes vacances com cal, perquè encara envejarem dies més tranquils, perquè voldrem demanar-ne més dies perquè no ens haurem oblidat de res. Tinc amics que han preguntat si l'hotel tenia connexió a internet, no fóra que no pogueren assaborir qualsevol esdeveniment que implique als peperos. Fins i tot, s'han barallat amb les parelles, perquè les vacances són les vacances i a més estirar vols llegir una novel•la negra. Enguany no tindré temps per avorrir-me davant del televisor.

La pèrdua del nord: la inexistència dels límits

És prou difícil que els forasters entenguen la idiosincràsia valenciana. Els peperos encara no han repartit carnets de valenciania, perquè ningú no els ha fet la proposta. S'han fet artífexs d'una manera de veure la realitat sense cap complexe de responsabilitat. Han aconseguit que els ciutadans no se n'adonen d'un fet molt important: el Consell es troba seguit seguit als jutjats. Calcule que la realitat sura sobre la magnificència d'uns esdeveniments que evidencien un esperit que només se centra en el caràcter efímer que se'n vol oferir, anul•lant-ne qualsevol referència a la realitat. Si no estimes aquesta manera de copsar la realitat, no et consideraran valencià. No és important que el conseller Font de Mora provoque constantment motins en certs col•lectius, com ara els professors de primària o secundària. Tampoc no és important que s'oblide de les sentències que han dictat diferents tribunals: Font de Mora no vol acatar-ne la doctrina perquè no li apanya. L'altre dia va ser Educació per a la ciutadania. Uns dies abans va ser la convocatòria d'oposicions a l'ensenyament secundari, perquè va tornar a negar la possibilitat de presentar-s'hi als llicenciats en Filologia Catalana. A Font de Mora no li interessen els límits constitucionals. Ell continua avant. És curiós que sempre es base en la defensa de la diferència --els valencians som els valencians--, al•legant-ne que la pervivència enfront dels enemics ens fa forts. Font de Mora, però, mai no lluitarà per la biodiversitat: és una piconadora que aixafa qualsevol col•lectiu que no s'ajusta al que ell pensa. Els peperos no defensen la diferència dels valencians, la idiosincràsia que ens permetria ser un poble. La valenciania que ells postulen és un xec en blanc perquè ells actuen sense pensar amb els límits.


Pel que fa al cas Gürtel, també hem observat que ells ni tenen vergonya ni l'han coneguda mai. Va arribar-me un xafardeig que em fa l'efecte que és veritat. Sembla que les males llengües del TSJCV --què en faríem sense elles-- comentaren que uns dies abans de la compareixença de Camps al Palau de Justícia algú de Presidència de la Generalitat hi va fer un truc per demanar que el mot honorable hi poguera aparcar el cotxe dins, com si fóra una visita oficial. Els magistrats, que vetlen ara més que mai per la seua imatge pública, van escandalitzar-se. Camps hi anava en qualitat d'imputat! Després de la negativa, no sé si raonada o no, Camps va afirmar que pensava anar caminant del Palau de la Generalitat al de Justícia com qualsevol ciutadà honrat. És probable que els assessors li aconsellaren que no s'imaginara que ell era un torero i que l'afició li llançaria flors al llarg de la passejada. Aquesta segona estratègia, tan suggeridora com la primera, se'n va anar en orri. De la tercera, que va ser la real, no cal dir-ne ni pruna. Encara en parlem d'ella: el Vuitton de la Rita n'és l'exemple.

Els límits, però, no són l'essència dels peperos, perquè a les darreres eleccions van demostrar-nos que saben guanyar de golejada. Els votants els hi havien absolt. L'Estat de Dret els ha de semblar una simulació que res té a veure amb la seua realitat. El poder judicial és un entrebanc que es presenta d'ofici al llarg de qualsevol trajecte i que cal eliminar-ne amb esportivitat. Ells no comparteixen la simulació.

El temple dels màrtirs del 36: la crisi fa bondat

La fotografia del president Camps besant-li la mà al cardenal Garcia-Gasco palesava que havíem retornat a les essències pàtries, al reconeixement dels pilars catòlics de la societat, sense patir-ne cap trauma. L'anterior president, Eduardo Zaplana, ho tenia més clar. Si el llavors arquebisbe volia alguna cosa, ni li barrava les portes del palau de la Generalitat ni s'acostava a la plaça de l'Almoina. El poder civil residia al carrer de Cavallers. Cada ocell al seu niu. Si l'arquebisbe necessitava finançament, hi acudia a les portes com qualsevol ciutadà. Zaplana després col•laborava a balquena, però mai no s'humiliava davant de Garcia-Gasco. Amb l'arribada de Camps, els costums van variar, perquè a ell li agraden les cerimònies pomposes, perquè, a més de no avergonyir-se de ser un catòlic integral i integrista, necessitava evidenciar la submissió al poder eclesiàstic. No cal ser una analista polític d'anomenada per concloure que les sotanes manen el que no està escrit.

Fa uns anys, o potser no fa tant de temps, es comunicà a la ciutadania que les velles naus de la fàbrica Cross esdevindrien en una gran església que rememoraria la mort dels màrtirs del 36; és a dir, d'aquells catòlics --religiosos de professió o no-- que havien estat assassinats durant la nostra darrera contesa. Sabem que el Vaticà n'ha beatificat una pila. El molt honorable va anar a Roma per assistir-hi a l'acte, tot i que no el van col•locar on ell haguera desitjat. No és moment d'entrar en polèmiques sobre l'abast del projecte o sobre l'abast de l'oblit del paper repressor que els capellans van exercir-ne abans, durant i després de la contesa. En necessitaríem moltes planes blanques i no m'agradaria tacar-les de sang. El projecte de l'església, però, va deixar-me bocabadat.

El temple es construirà al costat de la ciutat de les Arts i les Ciències, veritable emblema d'aquesta València postmoderna que es ven arreu del món. Les estructures ultramodernes, que es presenten com a l'avantguarda d'una civilització que pretén oblidar els pitjors temps de la humanitat, es trobaran vigilades per un campanar que recordarà una part del que va succeir a la guerra civil. La modernitat acabarà sotmesa a una idea catòlica de la història, a una visió particular en què no figurarà l'adhesió inviolable dels capellans a un règim repressor. Caldria recordar que els cientifícs se'n van anar a l'exili, que no van acceptar-ne l'autoritat. Però els nostres polítics s'obliden de tot això. La Llei de Memòria Històrica encara provoca problemes en persones de tradició falangista, com ara l'alcaldessa.


La crisi, però, dona una a Déu i una altra al Diable. Heus ací que no hi ha pressupost i que el projecte de construcció del temple no es pot escometre amb la magnificència que alguns reclamaven. No n'hi han de diners. Amb tota seguretat retornaran a una mena d'humilitat que no haurien d'haver abandonat. És que el forn no està per a rosques. No es moment de construir un monument que implica un oblit vergonyós. Potser es trobarien amb alguna sorpresa. La crisi, al remat, ha fet bondat.