La fotografia del president Camps besant-li la mà al cardenal Garcia-Gasco palesava que havíem retornat a les essències pàtries, al reconeixement dels pilars catòlics de la societat, sense patir-ne cap trauma. L'anterior president, Eduardo Zaplana, ho tenia més clar. Si el llavors arquebisbe volia alguna cosa, ni li barrava les portes del palau de la Generalitat ni s'acostava a la plaça de l'Almoina. El poder civil residia al carrer de Cavallers. Cada ocell al seu niu. Si l'arquebisbe necessitava finançament, hi acudia a les portes com qualsevol ciutadà. Zaplana després col•laborava a balquena, però mai no s'humiliava davant de Garcia-Gasco. Amb l'arribada de Camps, els costums van variar, perquè a ell li agraden les cerimònies pomposes, perquè, a més de no avergonyir-se de ser un catòlic integral i integrista, necessitava evidenciar la submissió al poder eclesiàstic. No cal ser una analista polític d'anomenada per concloure que les sotanes manen el que no està escrit.
Fa uns anys, o potser no fa tant de temps, es comunicà a la ciutadania que les velles naus de la fàbrica Cross esdevindrien en una gran església que rememoraria la mort dels màrtirs del 36; és a dir, d'aquells catòlics --religiosos de professió o no-- que havien estat assassinats durant la nostra darrera contesa. Sabem que el Vaticà n'ha beatificat una pila. El molt honorable va anar a Roma per assistir-hi a l'acte, tot i que no el van col•locar on ell haguera desitjat. No és moment d'entrar en polèmiques sobre l'abast del projecte o sobre l'abast de l'oblit del paper repressor que els capellans van exercir-ne abans, durant i després de la contesa. En necessitaríem moltes planes blanques i no m'agradaria tacar-les de sang. El projecte de l'església, però, va deixar-me bocabadat.
El temple es construirà al costat de la ciutat de les Arts i les Ciències, veritable emblema d'aquesta València postmoderna que es ven arreu del món. Les estructures ultramodernes, que es presenten com a l'avantguarda d'una civilització que pretén oblidar els pitjors temps de la humanitat, es trobaran vigilades per un campanar que recordarà una part del que va succeir a la guerra civil. La modernitat acabarà sotmesa a una idea catòlica de la història, a una visió particular en què no figurarà l'adhesió inviolable dels capellans a un règim repressor. Caldria recordar que els cientifícs se'n van anar a l'exili, que no van acceptar-ne l'autoritat. Però els nostres polítics s'obliden de tot això. La Llei de Memòria Històrica encara provoca problemes en persones de tradició falangista, com ara l'alcaldessa.
La crisi, però, dona una a Déu i una altra al Diable. Heus ací que no hi ha pressupost i que el projecte de construcció del temple no es pot escometre amb la magnificència que alguns reclamaven. No n'hi han de diners. Amb tota seguretat retornaran a una mena d'humilitat que no haurien d'haver abandonat. És que el forn no està per a rosques. No es moment de construir un monument que implica un oblit vergonyós. Potser es trobarien amb alguna sorpresa. La crisi, al remat, ha fet bondat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada