divendres, 31 de juliol de 2009

La guerra de quatre

No tinc el costum de tornar a llegir llibres de narrativa. M'agrada anar a les llibreries a veure les novetats que hi presenten als taulells. Hi ha temporades en què llisc de manera compulsiva: un llibre darrere d'un altre, sense tindre cap mirament. Darrerament, no sé si és per l'edat o perquè no em sobten tant les noves lectures, m'abelleix retornar a certs autors que van captivar-me. L'acte de la relectura de narrativa implica una actitud estranya. Els llibres de poemes són figues d'un altre paner, perquè permeten recuperar-ne uns versos i assaborir-los amb la fascinació que produeix la membrança. La relectura de novel·les és un acte diferent: per molt que en recordes l'argument, cal endinsar-se en una xarxa de sensacions que provoca una navegació procel·losa. Sabem on arribarem, però no sabem com arribarem. Ja ho va dir Kavafis.

És difícil explicar el perquè has tornat a llegir un llibre, perquè pecar per segona vegada indica que hi ha alguna mena de tresor amagat que cal descobrir-ne. Enguany he comés un munt de pecats. De fet, en faria una llista massa llarga i no vull parlar-ne perquè seria difícil d'explicar. Potser me'n confessaré del darrer, perquè és una pena que l'autor no publique ara obres de creació. Em referisc a La guerra de quatre de Víctor Labrado. Qui coneix la seua trajectòria literària, sap que ha recuperat el tarannà dels cronistes de la nostra tradició. És cert que no s'encarrega dels esdeveniments que acaben als manuals d'història. Víctor Labrado en recupera aquells en què els protagonistes són gent del carrer que mereixen un reconeixement pels seus actes, com ara a La mestra, on descriu el que va succeir a l'escola de Barx. No és un llibre amable, perquè van patir-ne molt:: va ser una de les primeres demostracions del poc interés dels polítics pel valencià.

La guerra de quatre és un llibre singular pel que fa a la literatura valenciana. Tracta de l'assassinat de l'alcalde de Llaurí durant la postguerra. És a dir, tot i que mencione la guerra civil, el relat es troba immers en un espai de repressió franquista que hi reconstrueix amb ploma de cronista. Víctor Labrado va acostar-se als arxius i va remenar-hi una pila d'expedients per tal d'aclarir-ne la trama de la conspiració. La història dels maquis de la comarca contrasta amb un jutge que vol esbrinar-ne fil per randa els integrants, perquè vol acaçar-los amb mètode, amb una mena de sospita constant que esdevé en enfrontaments amb la guàrdia civil i la policia. El jutge és l'eix central de la novel·la. Els maquis en són l'excusa. El poder es palesa amb la crueltat. La guerra de quatre és una història de repressió constant, on el jutge oficia la cerimònia de la instrucció i dels càstigs amb l'ànim seré de qui gaudeix d'aplicar-los amb contundència. El poder no pot suportar l'activitat dels perdedors, pot permetre'n la ideologia. La guerra de quatre es llegeix com una bona novel·la negra: no has de suposar que saps la fi perquè t'enganyaràs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada