Açò encara no s'ha acabat: continua la romeria

Ahir vam tornar tots dos a casa. Hem gaudit d'una lluna de mel com cal, sense patir-ne cap tipus d'interferències. Els col·legues de Serafí ens van regalar una estada a una casa rural que ningú no coneix, i no m'estranya. Un col·lega ens hi dugué amb el seu cotxe. L'amo, en rebre'ns, ens comunicà que els mòbils no hi tenen cobertura, que s'havia negat a comprar televisors perquè els clients no volen saber-ne res del que succeeix arreu del món i que el poble més proper es troba a deu quilòmetres. Els col·legues havien triat la casa rural amb absoluta traïdoria. He d'afegir que les habitacions són magnífiques, que tenen jacuzzi, que en alçar-te del llit pots veure el bosc des de la finestra, que pots ensumar-ne les olors, la humitat de les plantes. L'amo deixa la premsa endarrerida al menjador, damunt d'una tauleta. Els clients hi agafen els exemplars i comenten les notícies que van ser novetat fa un mes. L'amo explica que ell llegeix tots els dies la premsa quan va al poble, però que es nega a provocar estats d'ansietat entre la clientela.

La primera nit va ser gloriosa. A l'endemà es trobàvem baldats. Vam menjar i poca cosa més. Calcule que va ser a la tercera nit quan Serafí va intentar de connectar el portàtil amb la wifi. Ni de conya. Ens trobàvem on Cristo va perdre les espardenyes. La veritat és que tampoc no frissàvem per assabentar-nos del que succeïa. Eixa nit vam xarrar amb l'amo davant de la llar. Ens va suggerir paciència. Els esdeveniments arriben, malgrat els entrebancs. Vam parlar del cas Gürtel. N'estava assabentat --el molt fill de puta ja sabia que havien arxivat la causa de Camps al TSJCV-- i ens va aconsellar paciència, que al remat tot se sap, que no calia forçar el ritme dels magistrats. Una altra cosa era comprovar el descrèdit de la nostra societat, que se'n fot de les institucions i vota a qui se'n burla. Falta de vara, afegia l'amo.

Ahir, en arribar, vam connectar-nos a internet. Déu n'hi do. Quin cacau que s'havia muntat en una setmana. Encara no ho hem paït tot. No obstant això, cal recordar una cosa: si el recurs de la Fiscalia s'accepta al Tribunal Suprem, tindrem més festa. Aquest ha estat un entrebanc, no ha estat el colofó. Em fa l'efecte que l'anunci de la presentació del recurs ha estat el detonant de la nova campanya pepera. Ara cal anar a la basílica de la Mare de Déu per encendre espelmes electròniques. Potser així ens empararà també.

La guerra de quatre

No tinc el costum de tornar a llegir llibres de narrativa. M'agrada anar a les llibreries a veure les novetats que hi presenten als taulells. Hi ha temporades en què llisc de manera compulsiva: un llibre darrere d'un altre, sense tindre cap mirament. Darrerament, no sé si és per l'edat o perquè no em sobten tant les noves lectures, m'abelleix retornar a certs autors que van captivar-me. L'acte de la relectura de narrativa implica una actitud estranya. Els llibres de poemes són figues d'un altre paner, perquè permeten recuperar-ne uns versos i assaborir-los amb la fascinació que produeix la membrança. La relectura de novel·les és un acte diferent: per molt que en recordes l'argument, cal endinsar-se en una xarxa de sensacions que provoca una navegació procel·losa. Sabem on arribarem, però no sabem com arribarem. Ja ho va dir Kavafis.

És difícil explicar el perquè has tornat a llegir un llibre, perquè pecar per segona vegada indica que hi ha alguna mena de tresor amagat que cal descobrir-ne. Enguany he comés un munt de pecats. De fet, en faria una llista massa llarga i no vull parlar-ne perquè seria difícil d'explicar. Potser me'n confessaré del darrer, perquè és una pena que l'autor no publique ara obres de creació. Em referisc a La guerra de quatre de Víctor Labrado. Qui coneix la seua trajectòria literària, sap que ha recuperat el tarannà dels cronistes de la nostra tradició. És cert que no s'encarrega dels esdeveniments que acaben als manuals d'història. Víctor Labrado en recupera aquells en què els protagonistes són gent del carrer que mereixen un reconeixement pels seus actes, com ara a La mestra, on descriu el que va succeir a l'escola de Barx. No és un llibre amable, perquè van patir-ne molt:: va ser una de les primeres demostracions del poc interés dels polítics pel valencià.

La guerra de quatre és un llibre singular pel que fa a la literatura valenciana. Tracta de l'assassinat de l'alcalde de Llaurí durant la postguerra. És a dir, tot i que mencione la guerra civil, el relat es troba immers en un espai de repressió franquista que hi reconstrueix amb ploma de cronista. Víctor Labrado va acostar-se als arxius i va remenar-hi una pila d'expedients per tal d'aclarir-ne la trama de la conspiració. La història dels maquis de la comarca contrasta amb un jutge que vol esbrinar-ne fil per randa els integrants, perquè vol acaçar-los amb mètode, amb una mena de sospita constant que esdevé en enfrontaments amb la guàrdia civil i la policia. El jutge és l'eix central de la novel·la. Els maquis en són l'excusa. El poder es palesa amb la crueltat. La guerra de quatre és una història de repressió constant, on el jutge oficia la cerimònia de la instrucció i dels càstigs amb l'ànim seré de qui gaudeix d'aplicar-los amb contundència. El poder no pot suportar l'activitat dels perdedors, pot permetre'n la ideologia. La guerra de quatre es llegeix com una bona novel·la negra: no has de suposar que saps la fi perquè t'enganyaràs.